Arran de la situació provocada pel COVID-19, en la qual hem hagut d’observar als nostres amics i familiars grans, confinats, i si m’ho permeteu atrapats, en residències, hem pogut constatar que l’actual model de residència col·lectiva està en crisi, plantejant el dilema de si, aquests equipaments són els espais adequats perquè la gent gran visquin amb la qualitat que tots desitgem.
Res millor que la pròpia llar
En contraposició, sabem que no hi ha millor residència que la pròpia llar, perquè el nostre habitatge ens proporciona calor, és el “refugi” on ens protegim, és el “parc” on han crescut els nostres fills i és l’espai on, finalment, quan ens quedem sols, ens identifica i ens dota de dignitat, és on disposem del confort necessari per a sentir-nos bé.
Hem de trobar un equilibri entre la residència col·lectiva: impersonal, sanitària, mercantilitzada, i l’habitatge particular: personalitzat, domèstic, confortable. És evident que el model de residència col·lectiva resolt una necessitat de mercat i aporta a les famílies allò que no han pogut resoldre dins les pròpies llars. Per tant, la solució exigirà extreure els seus valors, principalment de seguretat i assistència, i aconseguir-los dur a les llars.
Domòtica i les noves tecnologies
En aquest nou escenari, la tecnologia juga el paper bàsic, que pot permetre que un habitatge es converteixi en un entorn segur, connectat, confortable. Els automatismes aplicats a diferents elements de l’habitatge i el control d’entorn han de complementar l’espai construït, permetent que l’habitatge sigui bastant més que quatre parets.
Podem diferenciar DOS NIVELLS D’IMPLEMENTACIÓ TECNOLÒGICA, una primera capa, constructiva-social, que incideix en aquells aspectes que vinculen l’ús de l’habitatge amb l’usuari resident, facilitant les tasques quotidianes relacionades amb la mobilitat i la usabilitat dels espais, com són els accionaments, el control del clima i la il·luminació, la millora del rendiment de les instal·lacions, etc.
Però aquest nivell d’implementació no és suficient si volem que els nostres familiars dependents estiguin a casa amb plenes garanties de seguretat, (en un sentit ampli de la paraula). Per tant, cal plantejar una segona capa d’implementació, social-sanitària, on s’incideix en la comunicació entre l’habitatge i l’exterior, familiars, serveis assistencials que es necessitin vincular, fins i tot monitorització, social i sanitària, d’aquells usuaris amb més dependència, etc.
“Aquest tipus d’actuació situa a la persona i les seves necessitats en el centre de l’anàlisi del seu espai vital però sense desubicar-ho de la seva llar, mantenint d’aquesta manera la seva salut física i mental, i per tant, la seva dignitat.”
