A més d’aquest model residencial – edificatori, la idea anava més enllà, resultant imprescindible que aquest tipus de residència no fos un corpuscle aïllat del món real, calia que formés part, tant constructivament com socialment del teixit urbà i social existent, integrant-se tant a la ciutat com en la societat.
Per tant, el primer pas va ser una acurada selecció d’habitatges, dins el parc edificat existent, de diverses mides i amb una posició relativa entre elles que permetés entendre un conjunt de gestió única, però preservés la identitat de cada habitatge. Aquesta premissa ens va portar a treballar contra el parc edificat públic de l’ajuntament de Terrassa, que va participar activament de la idea del projecte i va posar a disposició de l’entitat la possibilitat de seleccionar un tipus d’habitatges, que a més de ser uns habitatges a l’ús en planta superior, disposaven d’unes plantes inferiors, amb espais diàfans i polivalents que funcionaven com a desfogament dels propis habitatges, a més d’afavorir les activitats col·lectives dels usuaris del conjunt. Tots els habitatges disposen d’accés des de la comunitat de propietaris que les contenen, i donen a l’interior, a uns patis, que l’actuació va connectar, comunicant-los tots, per connectar el conjunt, creant la residència horitzontal.